Grupos de investigación

Susanna Rafart

Susanna Rafart nació en Ripoll (Girona) en 1962. Licenciada en Filología Hispánica y en Filología Catalana por la Universitat Autònoma de Barcelona, es catedrática de Lengua y Literatura Españolas en un instituto de Enseñanza Secundaria. Se dio a conocer con Pou de glaç (2002), Premio Carles Riba 2001. Entre sus poemarios más conocidos destacan Baies (2005), la trilogía L’ocell a la cendra (2010), La mà interior (2011) y La llum constant (2013). En el teu nom (2014) se presentó en paralelo como un trabajo musical con Antoni Rossell en un disco-antología de su obra poética. Beatriu o la frontera se sitúa en la frontera del poema dramatizado.

De su obra traducida, destacan la versión en castellano de Molino en llamas 2005; en italiano, Pozzo di neve (Milano 2005); en búlgaro, la antología Poesia (Bulgaria 2005); y en francés, Moulin en flammes et autres poèmes toulousians, Fédérop, 2006. Ha sido traductora de Yves Bonnefoy, Dino Campana y Salvatore Quasimodo.

De la obra en prosa, destacan los relatos Les tombes blanques. Contes de la Mediterrània (2008), Crisàlide. Pastoral en Si Menor (2015) y La fugida d’Urània (2018). Igualmente ha desarrollado obra dietarística a medio camino entre la literatura de viajes, la biografía poética y el diario en Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge (2006) y Gaspara i jo. Sobre l’amor. Retrat oval de Gaspara Stampa amb incursions presents (2011), este último entendido como una poética-espejo de la voz lírica femenina en el pasado y el presente. Su último trabajo en ese campo es Dies d’agost. Notes i dies de terres properes (2017).

D’una sola branca (2021) es su último poemario publicado.

 

Poemas de Susanna Rafart

 

La força de la poesia és la força del saüc, amarga i plena, ascendent en el triomf de la flor blanca, crescuda enmig dels marges d’una terra innoble. Qui en resisteix l’expandida dolcesa? Qui, finalment, es dóna al seu tribut, miraculós destret de la bellesa, pols i cadàver d’erms abandonats? Arreu i enlloc instal·la amb pobresa la seva neu corrupta: és la seva força, la força del que segrega i mor, la força del verí que el cor altera, la força d’un corrent desfermat de baies negres que sepulta la terra de la llum

La fuerza de la poesía es la fuerza del saúco, amarga y plena, ascendente por el triunfo de su flor blanca, crecida entre los márgenes de una tierra innoble. ¿Quién se resiste a su expandida dulzura? ¿Quién, finalmente, se ofrece a su tributo, milagroso trance de la belleza, polvo y cadáver de eriales abandonados? En todas partes y en ninguna instala con pobreza su nieve corrupta: es su fuerza, la fuerza de lo que segrega y muere, la fuerza del veneno que el corazón altera, la fuerza de una corriente desatada de bayas negras que sepulta la tierra de la luz.

De Baies (2005)

 

Què diu l’ocell torbat per la tempesta?

Com ha predit l’atzar de font obscura?

No tornarà, no tornarà a la muda

i dolorosa sang del seu casal.

 

Qui sent humides ales en la nit?

D’on manquen altres vents que no el prevénen?

Res no l’espera, res no el fa avançar:

deixa plomes en l’aire on s’aliena.

 

Mes, si en trobeu el cos, preserveu l’aigua

que dorm perduda als ulls desarrelats.

                     

                           *

 

¿Qué cuenta el pájaro turbado por la tempestad?

¿Cómo predijo el azar de oscura fuente?

No volverá, no volverá a la muda

y dolorosa sangre de su hogar.

 

¿Quién percibe húmedas alas en la noche?

¿De dónde proceden vientos ajenos que no le previenen?

Nada le espera, nada lo hace avanzar:

abandona plumas en el aire donde se aliena.

 

Mas, si su cuerpo hallarais, preservad el agua

que duerme perdida en sus ojos desarraigados.

De La llum constant (2013)

 

Tot d’una el mar,

enarborat de veles:

 

i en el desguàs, les cendres.

 

 

De pronto el mar,

enarbolado de velas:

 

y en el desguace, las cenizas.

’ocell a la cendra (2010)

 

 

Santa Klara Uhartea/Isla de Santa Clara

 

1.

Mot a mot, el meu vespre cerca el pas

on he de deslliurar-me,

vedada espera,

encès passatge,

del vestit que he portat tots aquests anys.

El bes és el camí, no pas la barca,

humit brancatge del submón

on sense temps el temps buscava.

Segona flama, el centre d’ara,

pedra que em duu

a l’illa-fus del zèfir desordida.

Moll adust a recer

de l’onada marina,

vinc a tu desoint

les cendroses gavines

que com cavalls renillen

amb furor i damnatge.

Al mal d’haver begut del seu llenguatge

s’hi agafa l’herba antiga dels patrons

que varen naufragar. Hi ha discordança                   

entre el vell i la mort,

com n’hi ha entre el jove i la bellesa.

 

Una pregona certitud m’ateny,

i el vel desclòs per on m’endinsaré

a cercar, en la font pura, el nom darrer.

 

1.

Voz a voz, mi noche busca el paso

donde debo abandonar,

prohibida espera,

encendido pasaje,

el vestido que llevé durante años.

El beso es el camino, nunca el barco,

húmedo ramaje del submundo

donde sin tiempo el tiempo busqué.

Segunda llama, el centro de ahora,

piedra que me lleva

a la isla-huso del céfiro deshilvanada.

Muelle adusto a salvo

de la ola marina,

a ti voy, desoyendo

cenicientas gaviotas

que relinchan como caballos

con furor y daño.

Al mal de haber bebido del lenguaje

se añade la hierba antigua de los patrones

que naufragaron. Hay discordia

entre el viejo y la muerte,

como la hay entre el joven y la belleza.

 

Una profunda certeza me amenaza,

y el velo desplegado donde me adentraré

a buscar, en la fuente pura, el nombre último.

 

2.

Del balcó estant, els homes amoregen

com mariners atents a la bordada.

Lluny, ja no destria el far la grisa

curvatura del mar arran de costa

i és així com el fast s’abstreu del temps. 

S’ajorna cada extrem de lletania

i l’hora compta pel delit dels déus.

 

2.

Desde el balcón, los hombres galantean

como atentos marineros a la bordada.

Lejos, ya no distingue el faro la gris

curvatura del mar al borde de la costa

y es así como el fasto se abstrae del tiempo.

Se pospone cada extremo de la letanía

y cuenta la hora para deleite de los dioses.

 

3.

Tornen de temps en temps

dies antics que l’alba

haurà de fènyer en pa besat.

 

Una biela gira sense mal

i els mots arriben més lleugers als cims,

llum bescavada en els roquers llunyans.

Entre aquests morts, el mar

i una llarga acordança

d’onades alçurades.

Res no ha de ser predit,

i tanmateix en l’aire

cal veure l’avançada

d’ocells que portaran

viva llavor natal.

Arbres del teu terrer serem llavors,

illa moreua:

cauran els fruits marçals entre tempestes

i ens colgarà el no-res

en un esqueix del crit.

 

3.

Regresan de tarde en tarde

días antiguos a los que el alba

deberá amasar en pan besado.

 

Una tuerca gira sin mal

y las palabras llegan más ligeras a las cimas,

luz hallada en roquedales lejanos.

Entre estos muertos, el mar

y un largo acorde

de olas alzadas.

Nada debe ser predicho,

aunque en el aire

es necesario fijarse en la bandada

de pájaros que traerán

viva semilla natal.

Árboles de tu terruño seremos entonces,

isla morada:

caerán los frutos de marzo entre tormentas

y nos sepultará la nada

en algo parecido al grito.

 

4.

Record brunzent de vies defallides,

una petjada breu, l’anhel d’un guia,

cabdells d’escuma de paraula viva,

i en banderoles tristes la ciutat

des del vaixell partida i dolençosa.

Alt el camí de nards? Alta la pena?

Sarments de sal són els principis; blau,

el ferm voler de la melanconia.

 

4.

Recuerdo  zumbante  de vías desfallecidas,

una huella breve, el anhelo de un guía,

madejas de espuma de palabra viva,

y entre banderitas tristes la ciudad

desde el barco, partida y dolorosa.

¿Alto el camino de nardos? ¿Alta la pena?

Sarmientos de sal son los principios; azul,

el firme querer de la melancolía.

.
5.

Cauen les tardes entre un món i l’altre:

anar i partir o lentament pensar-te,

deliri d’illa fugitiva o àmbit

de l’infinit que en l’acte no s’ocupa.

Gavina, encens volàtil, fon la gràcia

de perdurar en l’instant i allò que fou predit

en el mirall ja no s’esdevindrà.

 

5.

Caen las tardes entre uno y otro mundo:

ir y partir o lentamente pensarte,

delirio de isla fugitiva o ámbito

del infinito que en el acto se ocupa.

Gaviota, incienso volátil, funde la gracia

de perdurar en el instante pues lo que alguien vaticinó

en el espejo ya no sucederá.

 

6.

Corda ortigada, llum de far, els bous

solars sostenen núvols buits de somni,

i la ciutat s’allunya com un nàufrag.

Una pell contra l’altra i el dolor

s’exercita com la fera al moll

pescada de molt lluny. En l’art acaben

ferida i visió,

allò que s’accelera, el ventre obert

i la somorta espera d’un cos fred.

 

6.

Cuerda ortigada, luz de faro, los bueyes

solares sostienen nubes vacías de ensueño,

y la ciudad se aleja como un náufrago.

Una piel contra otra y el dolor

se ejercita como bestia en el muelle

pescada muy adentro. En el arte acaban

herida y visión,

lo que se acelera, el vientre abierto

y la dormida espera de un cuerpo frío.

 

7.

Res no fulgura en aquest centre, deies,

i eren senalles de fonoll les barques

que agombolaven el vell estranger,

el mort, la veu de sempre, aquell posat

de viatger subtil que cerca els llavis

d’una illa breu, domini i lleugeresa,

allò que cal al nou relat, i adust

camina pels voltants i s’adelera

per abastar-la tota i reconeix

en els cavalls l’escuma que anomena,

i en l’ombra, la necessitat del món.

Et portaran a casa amb covardia

les eugues del coneixement, tu deies,

si defallies, pedra i nit, al cercle

del temps que es fa immortal en els aurigues,

cecs portadors del camí fet, cremat.

 

7.

Nada fulgura en este centro, dijiste,

y eran cestas de hinojo los barcos

que rodeaban al viejo extranjero,

el muerto, la voz de siempre, esa pose

de viajero sutil que busca los labios

de una isla breve, dominio y ligereza,

lo que necesita el nuevo relato, y adusto

camina por los alrededores y se da prisa

para rodearla entera y reconoce

en los caballos de espuma que nombra,

y en la sombra, la necesidad del mundo.

Te llevarán a casa con cobardía

las yeguas del conocimiento, dijiste,

si desfalleces, piedra y noche, en el círculo

del tiempo que se inmortaliza en los aurigas,

ciegos porteadores del camino hecho, quemado.

 

8.

Murmuris en un mar esvalotat

són cants d’un cant que en l’aire llampurneja.

El cor demana ser escoltat i canta

molt indecís encara, acompanyant.

Un cop sec del llanxer la veu atura:

què perseguir en el tall mentre perduren

les altres veus que multipliquen l’u?

 

8.

Murmuraciones en un mar revoloteado

son cantos de un canto que en aire titila.

El corazón pide ser escuchado y canta

todavía indeciso, acompañando.

Un golpe seco del lanchero la voz detiene:

¿qué perseguir en la ruptura cuando perduran

otras voces que multiplican el uno?

 

9.

D’estar amb els altres ja no en tens desig:

les formes vistes en el mar s’escampen,

i el que van ser, les obres no ho reclamen.

Nova natura acorda amb els seus mots

qui en arts de navegant reté malures

(colors, rialla en plor, figura en foc).

 

El moviment retorna els pensaments

i escrius allò que soledat et prega.

 

9.

Ya no sientes deseos de departir con los demás:

las formas vistas en el mar se esparcen,

y lo que fueron, las obras no lo reclaman.

Nueva naturaleza acuerda con sus palabras

aquel que en arte de navegar retiene pesadillas

(colores, risa en llanto, figura en fuego).

 

El movimiento atrae pensamientos

y escribes lo que soledad te pide.

 

10.

Naus encordades i banyistes muts,

marea baixa o signes segrestats,

endormiscada sorra, pensar i ser,

o en l’alterosa calma, illa portada.

Via des d’on? llindar o frontissa, enigma,

tot l’ordre està reunit i a cops respira

la drupa fosquejant de l’esbarzer.

I qui té set ignora el seu origen

i allò que és, en el fogar, blanqueja.

 

10.

Naves encordadas y bañistas mudos,

marea baja o signos secuestrados,

soñolienta arena, pensar y ser,

o en la altiva calma, isla llevada.

¿Vía desde dónde? Umbral o gozne, enigma,

todo el orden está reunido y a golpes respira

la drupa oscurecida de la retama.

Y quien tiene sed ignora su origen

y lo que es, en el hogar, clarea.

 

11.

Mentre hi pensaves, s’ha colgat la via

del que semblava ser i el teu esforç

pel determini d’avançar-hi es perd.

Arrela en l’aigua el teu llindar invisible

i ara et sorprèn la casa sense escalf

i la desfeta d’una cambra closa.

Encara corren els heralds duent

les portes que t’hi havien de guardar.

El port, les mans, l’excés del teu llenguatge,

la boira de demà, barquers a l’illa

i les ungles dels poltres vellutats,

contra el sender real, a vel d’amor.

 

11.

Mientras pensabas en ella, se ocultó la vía

de lo que parecía ser y tu esfuerzo

por la decisión de avanzar se pierde.

Enraiza en el agua tu umbral invisible

y ahora te sorprenden la casa sin calidez

y la derrota de una estancia vacía.

Todavía corren los heraldos con

las puertas que debían protegerte.

El puerto, las manos, el exceso de tu lenguaje,

la niebla de mañana, barqueros hacia la isla

y las pezuñas de los potros de terciopelo,

contra el sendero real, a velo de amor.

De Passatges (inédito)